El blog personal de Jordi Díez

Què difícil és prendre una decisió tot i saber que és la correcta, i més si aquesta porta enganxades unes tisores gegants per tallar amb les arrels. ¿Cóm es pot estimar tant una terra a la que saps que no tornaràs? Fa uns dies que en donem voltes al tema i creiem que no volem tornar. No se perquè ho escric aquí, potser per fer una mica de neteja emocional i veure, mentre vaig escrivint, si aclarim algun sentiment ocult. Ara deu fer més de cinc anys vam creuar l'Atlàntic per iniciar una nova vida, però sempre vam tenir molt clar que tot l'esforç era destinat a tornar més aviat que tard, que aquella aventura que començàvem tenia data de caducitat i que ens estimàvem més que fos propera. Ara ja no és així. Deixem els amics i la família, que encara hi són dins nostre, mantenim la relació, l'estima i el respecte, aquesta és la pitjor part de totes, la més dolorosa, la que fa que tots els dubtes s'enganxin com les mosques a les tires en que moren a les cases velles d

Hola, Una reflexió en veu alta. Fa uns dies, amb el meu consentiment, és clar, i fins i tot m'atreviria a dir que amb prou de plaer, m'he retrobat amb un "fantasma" del passat. Gràcies a la tecnologia ja no n'hi ha prou amb que passin vint anys i estar a deu mil kilòmetres (per sort, per que de no ser així no tindria cap accés a la vida de les persones que estimo i que no estan a prop meu en aquest moment). Però això també dona opcions a trobar-te amb molta gent que ha passat per la teva vida i de les que havies perdut tot contacte. Sense que tingui a veure amb el cas, avui mateix m'ha demanat per ser "amiga" al Facebook una persona que vaig fer fora perquè es va dedicar a posar-me a parir, i fins i tot insinuar que la meva gestió a l'empresa que treballo no era del tot neta, amb unes mostres d’agraïment personal dignes de figurar en una enciclopèdia com a exemple de cinisme. I si no fos per causa de les xarxes socials, aquesta persona mai a l